Comprí pa amb el pare quan despertà el cant,
m’estrenyé la mà, amb ira cridant
- corre bon vailet o ens enxamparan.
A casa esperàrem que el destí arribés,
citàrem Jahvé però ell mai vingué,
sentíem els crits i els plors dels carrers,
fins que l’esbotzaren, reptant-nos després.
Front els nostres ulls, petits i plorosos,
forçaren la mare fins l’ànima morta,
deixant morir el pare amb el plor difós.
Obscur i pudent, així era el tren,
la gent apilada repel·lent el fred,
esperant el fi, preveient la mort.
Un temps infinit dins la foscúria.
Restàrem allà desitjant la llum,
s’obriren les portes i enfilàrem rum.
Tot emmurallat, era un gran poblat.
Cabanes de pedra i hom cap rapat.
Treballí com mai sens finalitat.
Fosques nits d’insomni amb llits empedrats.
Llarga dictadura de gran crueltat.
Tot destí era dutxa i finalitzat.
Escric aquest vers a l’estel fugaç,
amb la ploma als dits i amb gran tristor al faç,
milions de germans foren liquidats,
i mai retornats, ni ben fort venjats.
Joan Pujol García
Poema
3r de secundària
No hay comentarios:
Publicar un comentario